divendres, 29 de setembre de 2017

Fotografies imaginades


Possiblement, una de les satisfaccions més grans, és aquella que sentim quan un somni s'ha complert. Però acostuma a ser-ho més el camí, sovint menystingut, per aquella immediatesa de voler aconseguir-ho tot massa ràpid. La sensació de saber que un dia es farà realitat. O potser no. Amb la fotografia de natura passa alguna cosa similar.
Hi ha fotografies que et troben a tu i d'altres que tu les trobes a elles. Fotografies que construïm a partir dels elements que veiem en el lloc i, d'altres que bastim a partir del record, d'un dia que vas imaginar aquella imatge. Fruit d'un procés inconscient, alimentat per vivències, emocions, sensacions personals... que són canalitzats a través de la fotografia i, un bon dia, esdevenen emmarcades per la càmera, just davant nostre. Apareixen de cop. Sense explicació, ni raó aparent. Aquest és el punt de partida d'aquelles fotografies que, sovint són les que més satisfacció ens regalen, per ser un camí d'anada i tornada; entre la imaginació i l'atzar; entre l'equilibri de la natura natural i la natura imaginada que, pot o no, fer-se realitat.


Nit de tempesta a cala s'Aguïa. Blanes

Aquest procés d'imaginació, és una font inesgotable d'inspiració i motivació i, alhora fa que construir una fotografia esdevingui tan estimulant. Imatges que imagines. Imatges que la natura ens regala i ens sorprèn. I d'altres, que senzillament, no podem ni imaginar. Ni preveure.

Tot plegat forma una amalgama de somnis, idees i realitats on els límits van en paral·lel a les ganes d'explorar i deixar-nos sorprendre. On l'exhaustiva planificació de la imatge que podem fer amista amb la improvisació i l'atzar d'aquell precís instant.

Aquesta reflexió podria descriure una d'aquelles fases d'allò que s'anomena evolució fotogràfica. On al principi tendim a la imitació. Intentant reproduir aquelles imatges que ens han marcat d'altres autors. Resseguint un sender conegut. Caminant per la muntanya, fita a fita, arribem al llac i l'admirem, exactament tal com apareix en la fotografia de la guia d'excursions que duem a la motxilla. Però un dia, serem nosaltres qui, a poc a poc, col·loquem una fita en aquest camí. Llavors, arribarem al llac, i el veurem amb uns altres ulls. D'una manera especial. Aquella que es dibuixa quan aconsegueixes arribar allà on desitges a partir d'un mateix. Interioritzarem les emocions i, un cop més, amb una mica de sort, quedaran desades en forma de fotografia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada