divendres, 29 de setembre de 2017

Fotografies imaginades


Possiblement, una de les satisfaccions més grans, és aquella que sentim quan un somni s'ha complert. Però acostuma a ser-ho més el camí, sovint menystingut, per aquella immediatesa de voler aconseguir-ho tot massa ràpid. La sensació de saber que un dia es farà realitat. O potser no. Amb la fotografia de natura passa alguna cosa similar.
Hi ha fotografies que et troben a tu i d'altres que tu les trobes a elles. Fotografies que construïm a partir dels elements que veiem en el lloc i, d'altres que bastim a partir del record, d'un dia que vas imaginar aquella imatge. Fruit d'un procés inconscient, alimentat per vivències, emocions, sensacions personals... que són canalitzats a través de la fotografia i, un bon dia, esdevenen emmarcades per la càmera, just davant nostre. Apareixen de cop. Sense explicació, ni raó aparent. Aquest és el punt de partida d'aquelles fotografies que, sovint són les que més satisfacció ens regalen, per ser un camí d'anada i tornada; entre la imaginació i l'atzar; entre l'equilibri de la natura natural i la natura imaginada que, pot o no, fer-se realitat.


Nit de tempesta a cala s'Aguïa. Blanes

Aquest procés d'imaginació, és una font inesgotable d'inspiració i motivació i, alhora fa que construir una fotografia esdevingui tan estimulant. Imatges que imagines. Imatges que la natura ens regala i ens sorprèn. I d'altres, que senzillament, no podem ni imaginar. Ni preveure.

Tot plegat forma una amalgama de somnis, idees i realitats on els límits van en paral·lel a les ganes d'explorar i deixar-nos sorprendre. On l'exhaustiva planificació de la imatge que podem fer amista amb la improvisació i l'atzar d'aquell precís instant.

Aquesta reflexió podria descriure una d'aquelles fases d'allò que s'anomena evolució fotogràfica. On al principi tendim a la imitació. Intentant reproduir aquelles imatges que ens han marcat d'altres autors. Resseguint un sender conegut. Caminant per la muntanya, fita a fita, arribem al llac i l'admirem, exactament tal com apareix en la fotografia de la guia d'excursions que duem a la motxilla. Però un dia, serem nosaltres qui, a poc a poc, col·loquem una fita en aquest camí. Llavors, arribarem al llac, i el veurem amb uns altres ulls. D'una manera especial. Aquella que es dibuixa quan aconsegueixes arribar allà on desitges a partir d'un mateix. Interioritzarem les emocions i, un cop més, amb una mica de sort, quedaran desades en forma de fotografia.



dimecres, 9 d’agost de 2017

Pot ser infinit un paisatge?

Fotografies aquí, allà i més enllà. Vivim dins d'una esfera de 360º on sembla que tot estigui ja fotografiat. Antigament, quan la fotografia de natura es mirava en clixés i cada fotograma es contemplava com una petita obra, feia més difícil la popularització massiva que avui inunda les xarxes en debats dels peròs i contres.

Stellisee, 9 anys enrere. Una de les meves primeres fotografies en el món digital


Un paisatge és infinit?

El límit del paisatge és el mateix que interposem a la nostra imaginació? És la nostra mirada qui determina si tot està fotografiat? Avui en dia, moltes de les localitzacions icòniques, llunyanes o properes, podem dir, que tenen una postal que les defineix. Penso que això no és pas ni bo ni dolent. Senzillament és la conseqüència lògica de la fotografia de natura actual. Tots volem tenir aquella imatge que, clics abans, algú va aconseguir gravar a la nostra memòria l'associació entre lloc i fotografia.

Ara fa 9 anys, quan vaig visitar per primer cop el llac d'Stellisee (Suïssa) i feia els meus primers passos en el món de la fotografia digital, inconscientment, la meva mirada va emmarcar la fotografia més coneguda del Matterhorn. Inconscientment? Possiblement, no. Segurament fruit d'estar exposat, directe o indirectament, a infinitat d'imatges que van deixant pòsit al nostre subconscient.

Gairebé segur, si pensem en una localització per fotografiar el Matterhorn, ens vindrà al cap, com a primera opció, les mítiques dues pedres del llac Stellisee i el majestuós triangle al centre i, en veu baixa, sospirarem, per tenir sort que els núvols ens deixin veure una escena hipnòtica.

Fem més preguntes. Un paisatge és infinit? Ens farem les mateixes preguntes d'aquí, posem pel cas, 10 anys? Si tot va bé, seguirem tenint un Matterhorn, un llac on reflecteix la seva silueta i dues pedres perfectes per compondre. I clar, alhora, milions d'imatges produïdes per milions de mirades d'arreu del món, que cada any, literalment, fan cua en un pam de terra, per donar el seu punt de vista d'un entorn màgic. Però... és o no és infinit? Pot arribar al cas que ens avorrim de la fotografia perquè tot ja estigui plasmat del dret i del revés?

Pot semblar una reflexió fosca o pot derivar en què el millor és agafar els bàrtuls i dedicar-se a una altra cosa. Posem una mica de música a la reflexió. La combinació de notes musicals, ritmes, instruments, textures vocals... forma un abecedari on les possibilitats per compondre semblen infinites. I la fotografia, no passa el mateix?

Sempre m'agrada pensar que els petits detalls, són els que marquen aquell petit límit entre el comú i l'extraordinari. I la natura, si som pacients, ens acostuma a regalar, moments difícils d'oblidar, normalment, tant efímers com volàtils. Tan màgics, com poc freqüents. El paisatge és viu. Mes a mes, va adquirint matisos diferents. Arbres, herba, aigua, roques, plantes i flors, núvols, neu... tots els ingredients que necessitem per coure una bona fotografia poden donar-nos aquell punt, que pot fer que la nostra fotografia sigui única.

Com dibuixar un paisatge únic?


Un paisatge únic no és res més que aquell que construïm, un cop en el lloc, recorrem amb la mirada i ens impregnem pel que veiem. No vol dir necessariament que ningú abans hagi fotografiat quelcom semblant. Per arribar en aquest punt, un cop més, he de posar de manifest, el que considero molt més important, que no pas el fet de controlar a la perfecció la tècnica fotogràfica. És la mirada única, personal, de cada un dels que ens acostem, amb els ulls ben encuriosits, davant un paisatge. Intentant esborrar per un moment tot el backup que portem a la motxilla visual de milions de fotos vistes per fer-nos una idea d'allò que ens trobem un cop estem, cara a a cara, amb el lloc somiat.

Associació lloc-fotografia. Possiblement la vista que a tots ens ve a la memòria quan pensem en aquest indret

Hem de decidir si volem fer només una còpia d'una magnífica fotografia o volem fer, també, la nostra fotografia. Millor o pitjor. Però feta amb les eines i la nostra collita personal, que no és una altra, que la inspiració que hem recollit, fins avui dia de tots aquells fotògrafs que admirem i que gràcies a ells, creem el nostre estil, la nostra mirada.


Per il·lustrar l'entrada comparteixo tres fotografies. La primera de totes, és la llavor d'aquesta entrada. Una imatge que vaig fer quan encara no tenia gens clara la tècnica. Ni utilitzava filtres i menys encara, disparava en raw. Senzillament, fotografiava en manual, deixant-me endur per allò que creia que era correcte i m'agradava. Les dues imatges següents mostren aquella imatge que considero que defineix la "localització" i la darrere, la meva interpretació.


Un cop arribat al lloc, per sort vaig tenir temps de fer una cosa que m'agrada fer. Recórrer el paisatge amb la mirada, racó a racó. Asseure'm al lloc, captar les sensacions i buscar aquells elements que poden transmetre tot allò que sento en un petit fotograma. Potser el més difícil i alhora el més màgic de la fotografia de natura. I després, la natura fa la resta.


Intentant construir una imatge diferent, buscant donar la volta al lloc